Et
miro als ulls
i
et veig cansada,
asseguts
al bar
les
paraules volen
com
papallones
que
voleien
sobre
un prat de flors
sense
deixar-se estar
en
cap d’elles.
Mentre,
els ulls,
van
cavant a poc a poc
pel
forat inquiet
de
la boca,
cercant
ben endins
la
teva ànima intranquil·la.
M’agradaria
que
el silenci
fos
el color de les parets
i
pel finestral entrés la llum
de
la lluna
en
l’instant d’encetar el bes,
picotejant
suaument
com
un pardal la pell
del
teu cos blanca i bruna.
T’imagino
onejant
com
una senyera,
arquejant-se
a cada petó,
a
cada carícia,
a
cada sospir,
claudicant
al desig compartit,
retornant
com un cercle,
a
l’inici, al bes picotejat,
al
llençol del suau vespre
que
va caient,
obeint
de nou
a
l’impuls mutu de ser meva
i
escalfar-me el cor
amb
el teu cos
xiuxejant
les dolces notes
del
teu amor.
Escriu-me
el teu nom
a
la meva pell
amb
la suor del moment,
desfés-me
eternament
dins
teu i... em desperto
amb
el silenci
i
sóc de nou al bar,
mirant
l’ara quieta porta
que
m’ha fet somiar despert
amb
el plaer
de
poder-te estimar
i
responc absent,
un
inconnex “i tant”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada