Ens
creuem,
els
ulls parlen
el
mut llenguatge
dels
desitjos
que
s’apaguen,
mentre
cauen
poc
a poc els mots
d’un
prematur comiat
i
jo penso
que
et diré
quan
escrigui
els
versos
que
no et puc dir.
Parlar-te
d’acaronar-te
les
galtes deixant
que
el temps deslligui
els
cabs
dels
instants perduts.
Pensar
en el regust
d’aquests
llavis
que
mai he besat,
de
la textura
d’una
pell
que
ja coneix
les
cremes de rejovenir,
d’aquest
madur
cos
de dona,
que
em passa
pel
costat
i
em crida
que
hi vagi ben aviat.
Vull
creure
que
com jo tampoc
em
pot parlar fitant
els
ulls amb el biaix
d’un
caminar
que
no s’atura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada