Si fora
precís
que com la
llum
del
crepuscle
ens
fonéssim
l’un amb
l’altre
abans del
vespre,
com no,
aquest pas
seria etern
i mai
s’acabaria,
tot
estudiant
la
geografia del teu cos,
onejant
entre les
dunes àrides
de la teva
pell
al ritme
suau
d’aquest
adagi nocturn.
Si fora
precís
que més
que mai,
el nostre
amor
fou
profund i profitós,
la dolça
matinada
no seria
el marge fosc
per
estimar-nos,
ni els
seus sons
trencarien
el silenci
de la sang
martellejant
en els
nostres caps
i els nostres
cors,
fosos ja
en la eternitat
d’un sol
cos,
d’una
mútua vida,
d’un sol alè.
Si fora
precís
que tot
tingués un rostre,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada