Nit de Reis.
Cavalcada.
Entre els teus ulls i els meus,
un pont de gel.
El rostre de marbre,
els llavis gèlids,
els petons
morts una nit de Nadal.
Vaig arribar tard,
tu m’esperaves
com sempre
per desitjar-me felicitat,
un petó,
un tendre petó
que desfeia la fredor
d’aquella nit d’hivern.
M’esperaves,
com sempre,
al començar les escales,
mirant amunt
esperant veure’m baixar
entre la munió de cantaires,
barret en mà,
embotonat l’abric,
tot tibat,
amb un somriure plàcid
en endevinar-te esperant.
Entre els teus ulls i els meus,
un pont de gel.
Un mirar,
el teu,
com pitons
de brau buscant
el pit desprotegit.
Un mirar,
el meu,
fent volar veròniques
entre la gent
que ens envoltava.
I tot i així,
de cara,
fitant valent
el teu mirar tallant,
esperant el petó glaçat
que l’altra nit
no em vas donar.
Entre els teus ulls i els meus,
un pont de gel.
Entre el teu cor i el meu,
una llengua de foc,
que ho crema tot en passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada