Ets un punt on la mar atura el temps

Ets un punt on la mar atura el temps
i alhora el fa el vertigen que t’envolta.
Com un record del que passa
reincideixen les ones
a picar a la porta de la platja
desfent en engrunes de sorra molla
que van i tornen
com un pèndol de rellotge de paret
a posar-se de nou en el seu lloc,
etern,
impertèrrit al que succeeix més enllà
dels seus finíssims grans.
Retorna el sol cada matí
a marcar osques noves a la pell
que la lluna s’encarrega de cicatritzar,
fent a la fi del temps un sudari
que ens embolcalla
donant la volta sense parar
fins a la fi del viatge.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/04/solo-nos-queda-el-tiempo.html

Et cauen els cabells

Et cauen els cabells
fins mitja esquena
com un llençol de nit,
mentre la cara reflexa la lluna
com un mirall blanc,
llisa,
brillant,
em mires esgaiada
i ton rajos em desfan poc a poc,
amb l’esglai d’un adéu
que es va sentint
entre silencis de muda nit.
Somrius amb la innocència
d’un amor confós
que encara està naixent entre tu i jo.
Sento cants d’enyor
que es lleven en aires càlids
i preguen gotes de pluja
per amagar la salabror de llàgrimes
que baixen galtes avall
mesurant ritmes cadenciosos
que s’amaguen
cap al meu cor distant,
mentre s’apaga el seu ressò.
Et cau un llençol de nit
que apaga poc a poc el rostre
que la lluna pinta
en un punt del cel infinit.

Et dic adéu mentre mires la tanca

Et dic adéu mentre mires la tanca
per on entraré,
et dic adéu
i voldria dir-te quelcom més.
Són uns instants de certa tensió,
i em mires a cua d’ull,
jo ho faig mirant-te a la cara
i repassant-te el cos.
El somriure tímid i mig amagat
em fa somiar paraules
que allarguin l’instant abans
de desaparèixer davant teu.
Et miro ara des de més lluny,
ressegueixo aquests llavis
tant apartats dels meus
i m’imagino el regust
que deixaria un petó innocent,
deixat caure,
com cauen els pètals
de les flors madures,
alentint la caiguda
per fer etern el moment.

Camina el món rodolant

Camina el món rodolant
en el seu silent moviment.
Ple de nit de silencis
i vertígens absents,
d’una soledat bordada
dins la plenitud dels altres.
Cau llavors fosca la temor
i poc a poc te’n vas amagant
en els darrers racons de la memòria
ja només ens queda rellegir
els versos que plegats vam escriure
un a un,
mot a mot.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/03/donde-se-teje-el-olvido.html

Ja només queda el punt fosc

Ja només queda el punt fosc
per on has marxat,
i creix com l’angoixa
del no saber res,
i tot és fosc,
com so fos cec,
com si t’haguessis
emportat l’ànima
i em deixa inert
la teva absència,
com una nit
que lentament
s’estén fins
que l’ànim és negre i silent.
Obscur i mut
fins que no tornen
els teus mots
a entrar en mi,
fins a l’ aleshores,
tot és oblit.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/02/dormita.html

He fet de ma vida un diorama per al record

He fet de ma vida un diorama per al record,
encaixada en una caixa oblidada,
guardo pintades amb la paciència de l’ahir
que encara no ha marxat
cadascun dels instants
que vàrem viure o somiar.
En un racó enteranyinat,
amb guió de versos pendents de dir
destrio moments d’aquell passat
que no havia de morir mai.
El rellotge de sorra em diu
que hauries d’arribar aviat,
però jo el tornaré a girar
i bescanviar la sorra de baix
pels somnis de dalt
i tornaré a encetar el camí
entre el record i el desig
fins que acabin per ser
l’un l’ombra de l’altre
o qui sap si...
tots dos em faran l’ombra a mi.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/02/fragilidad.html

Enceto un camí llarg

Enceto un camí llarg
que mai em durà
de nit amb tu,
però si més no
vaig cap on tu vols.
Teclejant estels llunyans
t’enviaré mots
perquè siguin els llençols
de les teves cançons,
i t’embolcallin
amb els sons suaus
de la teva veu.
Vindré amb bus
com el primer cop
seguint el plànol fet
pels teus dits en la meva pell.
Caminarem ben junt
entrellaçats els braços
fent de tots dos un,
sota un cel cobert
d’esperances pintat
de grisos de tempesta,
farem llit sobre una gespa groga
que ens faci de mar a la terra,
onades que voleien
al ball del vent.
Seran petons les pedres del cim,
endurits en la distància,
endurits en el temps absent,
però petons a la fi.
Vinc seguint el camí
que m’has dit
i sense deixar-te d’estimar
l’encetaré tantes nits
com surtin els sons
dels teus cants a cercar-me.
Netejaré els dubtes dels mots
i dels silencis
amb les gotes de pluja
que repiquen sobre el metall
dels taulats mentre m’imagino
descansant immers a la teva falda,
i poc a poc es va desfent la nit
per fer-se albada.

Demà és un dia on encara vull estimar

Don't Know Why
will you still love me tomorrow

No sé per què
Encara m'estimaràs demà

Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una vetllada
on amb versos incipients
et vaig dir parlant-te de flors i roses
que començava a voler compartir ma vida amb tu.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una sala de cinema
on callat et vaig jurar
que mai et deixaria fora del meu cor,
sortint em vas deixar
per un altre cor que ja t’havia enamorat.
Demà és un dia que encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una baralla de coixins
on endormiscat i temorós
no vaig acabar de jugar al joc que volies jugar.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una festa al carrer
on silent et començava a descobrir
cos a cos abans de deixar-te marxar.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una retrobada absent,
on queia el cel lentament,
preguntant-me si em volies retrobar.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una llarga espera,
somiant l’instant eteri d’un bes que s’escapa,
d’una carícia que ja no hi és,
d’unes paraules que volen en el mateix sentit,
d’un adéu que és constant,
d’un hola que és va desfent,
d’uns moments que van florint de tant en tant,
de molt de tant en tant.
Demà és un dia on encara vull estimar,
recordar la nit fosca d’una vella promesa
que em vaig fer...
...i que cada silenci fa més dolorós...
...i que cada petó fa més fort...
...i que cada so fa més il•lusió...
... Demà és un dia, on encara vull estimar.