Enceto un camí llarg
que mai em durà
de nit amb tu,
però si més no
vaig cap on tu vols.
Teclejant estels llunyans
t’enviaré mots
perquè siguin els llençols
de les teves cançons,
i t’embolcallin
amb els sons suaus
de la teva veu.
Vindré amb bus
com el primer cop
seguint el plànol fet
pels teus dits en la meva pell.
Caminarem ben junt
entrellaçats els braços
fent de tots dos un,
sota un cel cobert
d’esperances pintat
de grisos de tempesta,
farem llit sobre una gespa groga
que ens faci de mar a la terra,
onades que voleien
al ball del vent.
Seran petons les pedres del cim,
endurits en la distància,
endurits en el temps absent,
però petons a la fi.
Vinc seguint el camí
que m’has dit
i sense deixar-te d’estimar
l’encetaré tantes nits
com surtin els sons
dels teus cants a cercar-me.
Netejaré els dubtes dels mots
i dels silencis
amb les gotes de pluja
que repiquen sobre el metall
dels taulats mentre m’imagino
descansant immers a la teva falda,
i poc a poc es va desfent la nit
per fer-se albada.
Jo esperaré els teus mots sota la nit
ResponEliminapreguntant a la lluna pel teu nom
que no conec...
deixaré molles en la sorra del camí,
entraré en els somnis dels teus ulls
dormint desperts...
i et xiularé a l’orella els sons dels cants
amagada en el suau frec del teu coixí,
com un follet
que balla entre les ombres per ser vist,
que cerca els màgics mots d’un cel encès,
tot juganer.
Esperaré l’arribada del teu pas
com els camps esperen la llum del sol
candent,
seran els teus petons, els meus gemecs,
i els meus llavis trobaran el seu destí
en la teva pell;
cercaré l’oasi dels teus dits i et somriuré,
i el cel caurà sotmès embolcallant-nos
de plaer.
Després, em miraràs entre els llençols
i sobre la gespa groga del teu cos,
m’adormiré.
Despertarà la matinada entre tu i jo
i em durà de la nit fosca un nom...
que no conec.