Et cauen els cabells

Et cauen els cabells
fins mitja esquena
com un llençol de nit,
mentre la cara reflexa la lluna
com un mirall blanc,
llisa,
brillant,
em mires esgaiada
i ton rajos em desfan poc a poc,
amb l’esglai d’un adéu
que es va sentint
entre silencis de muda nit.
Somrius amb la innocència
d’un amor confós
que encara està naixent entre tu i jo.
Sento cants d’enyor
que es lleven en aires càlids
i preguen gotes de pluja
per amagar la salabror de llàgrimes
que baixen galtes avall
mesurant ritmes cadenciosos
que s’amaguen
cap al meu cor distant,
mentre s’apaga el seu ressò.
Et cau un llençol de nit
que apaga poc a poc el rostre
que la lluna pinta
en un punt del cel infinit.