per on has marxat,
i creix com l’angoixa
del no saber res,
i tot és fosc,
com so fos cec,
com si t’haguessis
emportat l’ànima
i em deixa inert
la teva absència,
com una nit
que lentament
s’estén fins
que l’ànim és negre i silent.
Obscur i mut
fins que no tornen
els teus mots
a entrar en mi,
fins a l’ aleshores,
tot és oblit.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/02/dormita.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada