El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Temps de primers frescors.
Temps de les festes de sempre.
Temps tradicions velles i noves.
Temps de veure
els de sempre
fent les mateixes equivocacions,
són frescos, molt frescos,
es fan les festes de sempre,
cada dia costen més
aquestes festes
a qui no les gaudeix.
Les seves tradicions
seran sempre velles,
no sigui que s’equivoquin
i ho facin bé.
Ales esteses,
glops d’aire
que juguen amb ells.
Revolten per cels
sota núvols de cotó
i rajos de colors.
Pentinen les plomes
amb l’aigua
que cau cercant-los.
Amb les cases sense teulada
enfilades en branques
hipnòticament amagades.
Volen, salten, caminen,
i a la fi se’n tornen
d’allí on van venir
i més tard si els hi deixen,
els tornarem a veure
i escoltar.
Un a un,
amb passos continuats,
s’omplen els cossos morts
dels mes vius records
amb embolcalls de fusta
que es desfaran.
Qui viu a la ciutat dels morts
no vota ni conta acudits,
per això hi ha qui
entre plors i estones florides
potser deixa anar un record
i s’enceta un somriure.
Amb un te’n recordes
es desgrana la mangrana
d’aquell temps
que ja no tornarà,
però amb sort
qui pot tornar
és la reconciliació
entre qui es queda
i qui se’n ha anat.
Torna vençut
i tem més les paraules
que l’esperen
que els cops rebuts.
No plora pel mal,
pensa
que li dirà la mare
per barallar-se.
Pensa
com es disculparà
per trencar
la promesa feta
i la derrota.
Filen els deus el temps
en un fil daurat.
Filen després les filadores
amb aquest fil
els instants descosits
que la vida trenca
sense voler, o volent.
Brilla la tasca
i les filadores contentes
van cosint sense parar.
Esperen més fil
que els mandrosos deus
no voden filar.
Mentre no filen
entre instant que s’escapa
i l’instant que neix,
floreix en les seves boques
l’arquejat somriure
d’una jove feliç.