He esperat fins que la nit
m’invités a anar a dormir.
Amb il·lusió desitjava un mot
que em digués que n’era present
en el teu pensament.
Inevitable fatiga d’una espera
que mai porta solució.
Em saps desfet d’amor per tu.
Em saps enyorar petons deixats com pètals.
Em saps allargar els dits per fer carícies velles.
Em saps estudiar el teu cos nu.
Em saps que vull recórrer el mon amb tu.
Em saps de tantes maneres,
que penso que se t’ha oblidat dir-me que ho saps.
Al meu braç encara guardo les divuit roses
que un dia et vaig donar, ara seques.
Potser com el teu cor quan penses en mi.
Si algun dia ho fas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada