Em creus un de tants

 Serie de textos sobre l'Op. 34 de Robert Schumann nº 2

_Er_ Wachst du noch, Liebchen? Gruss und Kuss! Dein Liebster naht im Regenguss. Ihm lähmet Liebe Hand und Fuss; Er möchte so gern zu seinem Schatz. _Sie_ Wenn’s draussen noch so stürmisch ist, Ich kenne junger Burschen List. Geh hin, woher du kommen bist, Ich lasse dich nicht ein. _Er_ O lass mich ein die eine Nacht, Die eine, die eine Nacht, Die Liebe ist’s, die glücklich macht (Steh auf und lass mich ein!) Horch, wie die Wetterfahnen wehn! Sieh, wie die Sternleine untergehn! Lass mich nicht hier im Regen stehn. Mach auf dein Kämmerlein. _Sie_ Der Sturm nicht, der in Nächten droht, Bringt irrem Wandrer grössre Not, Als einem Mädchen jung und rot Der Männer süsse Schmeichelei’n. _Er_ Wehrest du, Liebchen, mir solche Huld, So tötet mich die Ungeduld, Und meines frühen Todes Schuld Trifft dich allein, ja dich allein. _Sie_ Nein, nein, nein, nein, Ich lass dich nicht ein. Das Vöglein auch, das singt und fliegt, Von Vogelstellers List besiegt, Zuletzt in böse Schlingen fällt, ruft: O traue nicht dem Schein! _Er_ O lass mich ein die eine Nacht … _Sie_ Nein, nein, nein, ich öffne nicht …	_Ell_ Encara estàs despert, estimat? Salutacions i petons! El teu ésser estimat s'acosta sota el xàfec. L'amor paralitza les seves mans i peus; Té moltes ganes d'anar a la seva estimada.   _Tu_ Quan fora encara fa tempesta, Conec la llista de nois joves. Ves per on has vingut, No et deixaré entrar.   _El_ O deixa'm entrar una nit, La una, la nit única, És l'amor el que et fa feliç (Aixeca't i deixa'm entrar!)   Escolteu com bufen les veletes! Mireu com baixa la línia de les estrelles! No em deixis aquí parat sota la pluja. Obre la teva petita habitació.   _Tu_ No la tempesta que amenaça a la nit, Aporta més dificultats al vagabund boig, Que una noia jove i vermella Dolços aduladors masculins.   _Ell_ Em rebutges, estimat, tanta amabilitat? Així que la impaciència em mata, I culpa per la meva mort prematura Et coneixem sol, sí tu sol.   _Tu_ No, no, no, no, No et deixaré entrar. També l'ocellet que canta i vola, Derrotat per l'astúcia de Vogelsteller, Per fi cau en males trampes, crida: Oh, no et fiis de les aparences!   _El_ O deixa'm entrar una nit...   _Tu_ No, no, no, no obriré...
Em creus un de tants, la història s’avança a mi i s’ageganten les veus que em fereixen. Te les creus i no el que sento per tu, deixa’m entrar dins del teu cor,   les meves carícies endolciran els teus pensaments. Em negues escoltar-me i la mirada, no en vols saber res del que jo estimo, et creus les veus que diuen que t’enganyo. Deixaràs que la tempesta vagi acabant amb i em negaràs l’aixopluc del teu cor. La matinada, et dura un cos mort, ferit per la teva indiferència. Ja se que no m’obriràs la porta, ja se que no marxaré. Perdo, més quin perdre més estimat, morir arraulit sota el teu finestral.
Robert Schumann (1810-1856) : Vier Duette Op. 34 Liebhabers Ständchen –Serenata de l'amant- (R. Burns)