Cada instant era el fil
que anava unint-nos,
cada mirada el nus
que els refermava.
I en arribar les paraules
el mon s’aturava.
Ballarem al so d’aquesta cançó,
com si tot estès previs
i sense allargar-ho
ens ho dèiem tot.
Els teus dits i els meus dits.
Les puntes de les sabates alternades,
i els ulls que no es podien deslligar.
La mà a l’esquena, el cos tibat.
En començar el ball,
un genoll doblegat
que s’enlaira pe poder volar
amb tu al davant.
Et miro i veig el cel,
i al centre un cercle negre
que no és gens fosc,
perquè a sota brilla,
sense parar una flor
d’un vermell que no em deixa
d’enlluernar.
Volo en els braços estimats
al ritme d’una cançó
que podria dir els nostres noms.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada