Tenia el pedicle

 

Tenia el pedicle

a punt de trencar-se.

Era la darrera

que quedava en tot l’arbre,

un paisatge desolat

i bell a l’hora,

l’arbre gairebé nu

amb tot de branques

semblant espases

 en un duel multitudinari

o en un bosc de parallamps

esperant la tempesta

d’un hivern pròxim.

Havia vist les companyes caient

i emetent xiscles alegres

que els humans no sentien mai.

Algunes es deixaven caure

com un vaixell entre ones de la mar,

altres redolant amb si mateixes

com en un tobogan amb tirabuixons.

Però a ella encara li recava deixar-se caure,

tenia un xic de por.

I després que?

Si canviaria de color

i seria part d’una catifa brillant,

després perdria la màgia

i s’aniria difuminant

com les altres fins no ser res més

 que una catifa oblidada i estripada

sota les peülles d’animals

o els peus dels humans.

Que seria dels seus sentiments,

o potser sent una fulla

només en caure de l’arbre

perdria tota aquella identitat

que havia gaudit fins aleshores?

Malauradament estava a prop d’esbrinar-ho,

el pedicle,

s’havia trencat i ja no formava part

de la família de l’arbre.

Queia, i es va deixar portar per l’aire,

si hagués tingut ulls,

segur que els hagués tancat,

volia gaudir d’aquella darrera experiència

abans d’arribar a un terra

que la duia a un futur incert i gris.

 

http://carmerosanas2.blogspot.com/2023/12/lultima-fulla.html