Quan el silenciós hivern

 

13. Ego sum abbas   Ego sum abbas Cucaniensis et consilium meum est cum bibulis et in secta Decii voluntas mea est et qui mane me quesierit in taberna, post vesperam nudus egredietur, et sic denudatus veste clamabit: Wafna, wafna! quid fecisti sors turpissima? Nostre vite gaudia abstulisti omnia! Ha, ha!

13. Jo sóc l’abat   Jo sóc l’abat de Cucanya i el meu consell està format amb els bevedors, i la meua voluntat està amb la secta de Deci, i qui al matí em cerque a la taverna després de l’ofici de vespres n’eixirà nu, i així, despullat de la seua roba, cridarà: “Ai las, ai las! Què has fet, sort d’allò més infame? Els goigs de la nostra vida, tots te’ls has emportats.” Ha, ha!

Quan el silenciós hivern era cru i ple de dubtes escalfava el cor entre gots de vi calent i més calents records que m’encenien l’ànim i dels que em volien escoltar les pròpies penes. Com un abat entre el seu concili, pagat de mi mateix i de les meves fallides certeses, encenia la llenya de la llar amb mots incendiaris que cada nit atiava contra un fantasma aterridor que creia jo, m’allunyava del teu cor. Més ara que he tornat a sentir el so, que he fet infame? He cremat, tal vegada els vaixells de la retrobada? “Ai, las” Pobre i infeliç mortal.