S’havien de trobar
després de tant de temps
als carrers de la capital
que els havia canviat
i fer madurar.
Ell l’havia estimat
des de sempre,
ella s’hi havia deixat.
Assegut a la terrassa
d’un vell bar
de la plaça de la catedral
l’esperava impacient,
recordant els joves traços
en la seva ment.
El refresc feia estona
que era un got buit
quan la va veure,
madura, imponent,
una ica lluny
d’aquell record de joves.
Salutacions, abraçades,
petons a les galtes
diversos compliments.
Un instant perdut
una mirada de fit a fit,
un moment de silenci,
un somriure inquiet.
No calia res més.
La vida passada
va volar en més de mil paraules,
i diverses imatges.
“Tinc les claus d’un pis”
“Que vols fer”
Un bes als llavis
per resposta,
una resposta al bes.
“Vine és a prop”
Les mans es van entrelligar.
Els passos
es van compassar.
El llit els esperava.
Tot guarnit,
el silenci
responia a les carícies
i els dits
descordaven vestits
i reconeixien
una pell llunyana,
càlida, com cap
dels dos recordava.
Hores després,
el sol va demanar permís
i va marxar,
la lluna els volia cobrar
la quota de nit,
oferint una munió
d’estels eixerits
i un vent
que semblava
venir de mar.
Tornava el dia a néixer
i amb ell,
tornava tot a ser irreal,
el miratge s’acabava
a la porta del pis,
tot s’havia d’oblidar.
El temps sense misericòrdia
ja esborrava
aquells instants
i els guarda en el calaix amagat
dels records perduts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada