Neix la flama fràgil,
mossega dansant
la fusta seca.
Les incipients brases
de la fullaraca arrossega
poc a poc
a la fusta a fer-se
brasa ardent.
Feta la foguera grossa,
ballen les flames
infernal dansa,
crema el cos en apropar-se
però la mirada del ball
alleugera l'ànima.
El foc et porta lluny,
més enllà del present,
com la remor de les ones
de la mar a la nit.
La nit la gran amiga
de les fogueres
i la mar,
del cel estelat,
de la màgia de la teva mirada.
Tot en un bri de misteri,
tot en un bri d'esperança,
tot en un bri de trencall.
Neix la flama fràgil,
i creix en la màgica dansa
en el ventre de la nit,
possiblement
escoltant un remor d'ones
sota un cel ple d'estel,
tot, per no perdre't la mirada.
Màgia en una nit qualsevol
de Sant Joan,
de Sant Antoni,
qualsevol nit que les brases
siguin el record màgic
de tot el que he dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada