Tinc al jardí rosers
que enfilen les punxes
i em fan sortir la vida roja
que corre lentament
per dins meu.
Me l’estimo ferit
de llum i colors,
de fragàncies
i enyor per tu
que les volies obertes i vives.
Ara passat el temps
de l’esclat,
em miren pansides
i arrugades,
com un mirall del rostre
que en te cura.
Cada flor em recorda
una estona amb tu
o per a tu,
un record d’un mot,
d’un gest,
un somriure
que s’ha escapat
en algun instant descuidat.
Passa un temps lentament
i creixen els capolls,
per fer-se boniques flors
de tots els colors triats
i em quedo assegut
davant els rosers
guardant cada un
els instants perduts
entre els flaires domesticats
de les flors obrint-se
i envellint fins
que el darrer pètal
caigui al terra ple
de les espinoses fulles
dels gegantins pins.
La vida segueix els seu ritme, els sentiments van per un altre cantó...
ResponEliminaSalut !.