Des del pas del temps,
miro enrere i veig lo nostre
con un incendi descontrolat
atiant llenya a un foc
que s’acabaria apagant.
Des d’aleshores,
només la cendra d’allò
que fou queda
com a record teu i meu,
filla d’una passió
que ja no recordes.
He estat esperant
tots aquests anys,
instant a instant,
el rebrot dels mots,
fulles verdes
per a l’esperança,
que tot lo nostre
no es encara mort del tot.
Llavis que parlen
al vent de l’esperança,
mentre no arriben els petons
que abans se’ls oferien.
Records de carn ardent
als tremolosos dits acaronant-se
lentament
i que ara encara cerquen
el seu destí en la teva pell.
Em vas prometre tants sons buits,
que encara me’ls estic creient,
després de tant de temps,
però ara ferit del cor,
descanso a la soca
del darrer tronc cremat,
esperant el teu retorn
o la meva fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada