dilluns, 11 de juny del 2018

El temps va passant


El temps va passant
amb la lentitud
d'un amor fugit.
Corren les aigües
del vell riu
desbocades com els petons
que un dia et vaig deixar.
T'he perdut,
entortolligat entre els mots
que penjats basculaven
vora els llavis oberts,
com versos en fulls blancs,
amagats de clandestines mirades.
Tants cops t'he dit t'estimo
perduts entre ressons d'un eco afònic,
esperant retronar la resposta al meu pit
i somriure rebuscant petons i carícies
que ja mai ho faran.
Tots els somnis
s'han desfet,
la tarda pinta pluja,
i els ocels deixen de cantar
com ho feren els teus ulls temps enllà.
T'he perdut
com els signes escrits a la sorra molla
d'aquell estiu,
on deixares veure mig d'amagat
el niu de vida
que jo volia estimar.
Descobrir cada dia, que encara hi era
el mon que la nit abans m'havies promès.
He perdut el tren que et duia lluny,
tant lluny de mi que ja no t'he tornat a trobar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada