El
temps va passant
amb
la lentitud
d'un
amor fugit.
Corren
les aigües
del
vell riu
desbocades
com els petons
que
un dia et vaig deixar.
T'he
perdut,
entortolligat
entre els mots
que
penjats basculaven
vora
els llavis oberts,
com
versos en fulls blancs,
amagats
de clandestines mirades.
Tants
cops t'he dit t'estimo
perduts
entre ressons d'un eco afònic,
esperant
retronar la resposta al meu pit
i
somriure rebuscant petons i carícies
que
ja mai ho faran.
Tots
els somnis
s'han
desfet,
la
tarda pinta pluja,
i
els ocels deixen de cantar
com
ho feren els teus ulls temps enllà.
T'he
perdut
com
els signes escrits a la sorra molla
d'aquell
estiu,
on
deixares veure mig d'amagat
el
niu de vida
que
jo volia estimar.
Descobrir
cada dia, que encara hi era
el
mon que la nit abans m'havies promès.
He
perdut el tren que et duia lluny,
tant
lluny de mi que ja no t'he tornat a trobar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada