Un
llarg adéu,
un
adéu sempre callat.
Alhora
el cel
es
va cobrint
de
llençols bruts,
amagant
un sol lluent
però
feble .
Escalfen
els darrers rajos
el
cos vell,
premonició
del fred novell
que
ve a l'ànima
per
instal·lar-se
con
una ufana
nova
llar.
Un
llarg adéu,
escapçat
per
un mòbil que es tanca
amb
un regust
agre
a
la boca de l'estómac
just
allí sota el punt
on
s'acaba...
el
cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada