Cau
de la tenora
el
darrer so
i
entre la remor
de
les veus
en
un clar comiat,
enceta
com
en una segona part
el
rítmic repicadissa
d'una
pluja d'estiu,
incipient.
Reflecteixen
els
primers tolls
les
llums groguenques
dels
fanals
i
ens deix
la
fina roba
que
durem
com
la pintura
blanca sobre la nua pell.
Ens
deix xops
aquest
nocturn ruixat.
La
sang pujant
i
envermellint galtes
i
mirars.
El
cos despert,,
juntament
amb el terra moll,
una
olor,
el
terra, a pluja jove,
el
cos, a desig ingenu,
a
somriure que s'allargassa,
els
mugrons
ja
no són ensopits.
Els
llavis gairebé es freguen
i
els ulls es van tancant.
Em
dius el nom,
i
em deixes caure...
No
pot ser!
Deixe-
m'ho així.
Quiet.
Callat.
Tot
a l'abast,
tot
escapolit.
No
pot ser!
Ara,
no pot ser!
Repeteixes
tot fluixet.
I
de la total frustració,
guardo
per sempre.
Un
ara...
que
des de la llunyania
d'aquella
nit d'estiu,
se,
que serà només
el
meu testament.
Un
record.
Un
bes desfet,
Un
cos de boira
en
nit d'estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada