divendres, 7 de juliol del 2017

Repica el terra la pluja nova



Repica el terra la pluja nova
d'una tarda d'estiu
que ja s'acaba.
El retruc del tro més enllà
de les muntanyes
anuncia la tempesta que s'apropa.
Em venen al cap els fets
d'uns dies abans,
quan les gotes eren les llàgrimes
 d'un adéu desconsolat.
Te n'anaves
per uns camins de partença,
sense un retorn farcit
d'esperança.
Un comiat dolós,
un llavis pintant petons
que no es volien fer,
que no es volien deixar,
que no es volien perdre.
Un pit, coixí d'un penar,
un penar amb veu de sanglot,
sanglots tallats amb lleugers petons
deixats amb la suavitat
d'un comiat no desitjat,
d'un fins una altra
que no té data de caducitat.
Una abraçada
que va fondre per darrer cop
els nostres cossos d'amants escàpols
i mirades amagades,
furtives al sol,
còmplices de llunes fosques
i núvols de tempesta.
Racons que restaran buits de carícies
i amagatalls on l'amor creixia
en torreta amorosament cuidada.
S'ha complert el nostre temps
de petons i carícies,
de jocs i esglais.
Comença el del pensament voleiant,
els versos estripats
i mirars perduts al cel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada