Quan la veu es fluixa

En la seva memòria

Quan la veu es fluixa,

però parla clar,

quan els mots els entén tothom

perquè són plans,

Ens fereix el silenci

d'aquesta veu,

però ens queda el ressò.

Queda la petjada dins meu

del seu so

i mentre cauen llàgrimes curioses

per seguir el seu camí,

i ensenyar amb humor,

omplir de somriures

i rialles les lliçons,

enyorar l'ahir que va partir,

recordant que he après dels infants,

jo també diré adéu

amb noves llàgrimes

per tot arreu,

me'n vaig,

quedo a l'ombra

escoltant la seva veu,

i de nou m'ensenya,

a ensenyar rient.

S'enlairen els records

i la vida queda enrere,

entre el fullam

de l'arbre del davant.

Veig mil cares

que venen i se'n van

al ball continu

del vent brisat

que fa i desfà.

Ha mort un mestre

de les paraules,

d'altres se'n van callats,

d'entre les tiges marcides,

noves en sorgiran,

flors d'un demà,

esplendorós,

flors que vam regar.

Filles de fets i silencis,

d'errors i equivocacions,

d'aprendre a aprendre

i tornar a començar.

No hi hauran noves lliçons,

no hi hauran noves rialles,

ressorgiran les velles

com lluernes d'estiu,

quan les lliçons

es fan festa

i amb les festes somrius.

Que queda?

Un record.