dijous, 2 de març del 2017

A l’ombra del castell de Tamarit



A l’ombra del castell de Tamarit
els peus a la sorra molla,
i el sol escalfant-te la pell,
pinta somriures per on camina,
espatlles a l’aire
juga amb les ones
que van i tornen,
acaronant-li repetidament
els vèrtexs
com voldria fer-ho jo.
A l’ombra del castell de Tamarit
parlant al vent
per poder-la escoltar
imaginant-li la mirada coberta
per ombrel·les de vidre fosc,
enganyant el sol
que la cerca per dir-me
lo bonica que és.
A l’ombra del castell de Tamarit,
s’amaga
i no em deix anar a buscar-la.
Solsament em resta fer versos
dels pensaments
que se m’escapen riu avall,
per arribar fins un mar
que ja la troba a faltar,
com el meu cor.
La meva veu la busca,
criant al vent de marinada
el seu nom
a l’ombra del castell de Tamarit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada