dimecres, 8 de febrer del 2017

Amagat en el cau



Amagat en el cau,
on els cossos s’amaguen
dels xiulets
que ens maten
amb la indiferència
de la ignorància,
escriuen els tremolosos dits
mots de comiat
que creixen
en els fulls lligats
a la línia
que obre camins al paper
per deixar records i temors.
Ara escric des de lluny,
A la vora d’una vida
que s’acaba
entre foc de morter
i llums d’encenalls
que el mortífer foc
ens va coent l’ànima
remenant ferides
i companys
que marxen
per no tornar,
alliberats per la metralla
d’un tir al plat,
on els plats
som gent del poble
que vol la llibertat.
Voluntaris
en un enterrament massiu,
on els convidats
van caient a grapats,
per deixar l’ il·lusió
d’un guany efímer.
He deixat pel darrer moment
escriure les darreres paraules
a l’amor que mai
et vaig poder oferir,
hi ho faig ara
que ja no hi ha retorn,
tantes tardes
que vam passejar parlant
d’un demà
que ja no ho serà,
alegres d’imaginar,
sense descriure els personatges
dels somnis
que compartíem
per no voler parlar.
Ara el temps
ha segat aquells instants
i només des de la llunyania
i sense poder
iniciar aquell futur,
t’escric l’abast
de l’amor que guardava
i he malgastat en silencis i bales.
Ferit de mort,
vull pensar
que es el cor
que ha esclatat
i la sang que regalima
són les llàgrimes
que compartirem cadascú
en el seu costat del fossar.
La fredor que ve poc a poc
a vestir el cos malgirbat
en un cau oblidat
va tenyint de gris el rostre
que potser algun dia
vas estimar
entre somriures i oblits.
Entre carícies
que costaven de fer i petons
que es van quedar a les golfes
d’aquella casa
que havia de ser nostra,
on guardar disfresses
i vestits vells de temps passats,
que amagaven entre els plecs
els versos que mai et vaig llegir.
Es fa de nit,
tinc fred
i les mans
ja no poden escriure
el darrer adéu,
seran els ulls
que es clouen
Per dir-te fins aviat,
quan de nou l’eternitat
ens uneixi,
ara si per sempre més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada