Amagat
en el cau,
on
els cossos s’amaguen
dels
xiulets
que
ens maten
amb
la indiferència
de
la ignorància,
escriuen
els tremolosos dits
mots
de comiat
que
creixen
en
els fulls lligats
a
la línia
que
obre camins al paper
per
deixar records i temors.
Ara
escric des de lluny,
A
la vora d’una vida
que
s’acaba
entre
foc de morter
i
llums d’encenalls
que
el mortífer foc
ens
va coent l’ànima
remenant
ferides
i
companys
que
marxen
per
no tornar,
alliberats
per la metralla
d’un
tir al plat,
on
els plats
som
gent del poble
que
vol la llibertat.
Voluntaris
en
un enterrament massiu,
on
els convidats
van
caient a grapats,
per
deixar l’ il·lusió
d’un
guany efímer.
He
deixat pel darrer moment
escriure
les darreres paraules
a
l’amor que mai
et
vaig poder oferir,
hi
ho faig ara
que
ja no hi ha retorn,
tantes
tardes
que
vam passejar parlant
d’un
demà
que
ja no ho serà,
alegres
d’imaginar,
sense
descriure els personatges
dels
somnis
que
compartíem
per
no voler parlar.
Ara
el temps
ha
segat aquells instants
i
només des de la llunyania
i
sense poder
iniciar
aquell futur,
t’escric
l’abast
de
l’amor que guardava
i
he malgastat en silencis i bales.
Ferit
de mort,
vull
pensar
que
es el cor
que
ha esclatat
i
la sang que regalima
són
les llàgrimes
que
compartirem cadascú
en
el seu costat del fossar.
La
fredor que ve poc a poc
a
vestir el cos malgirbat
en
un cau oblidat
va
tenyint de gris el rostre
que
potser algun dia
vas
estimar
entre
somriures i oblits.
Entre
carícies
que
costaven de fer i petons
que
es van quedar a les golfes
d’aquella
casa
que
havia de ser nostra,
on
guardar disfresses
i
vestits vells de temps passats,
que
amagaven entre els plecs
els
versos que mai et vaig llegir.
Es
fa de nit,
tinc
fred
i
les mans
ja
no poden escriure
el
darrer adéu,
seran
els ulls
que
es clouen
Per
dir-te fins aviat,
quan
de nou l’eternitat
ens
uneixi,
ara
si per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada