Veig
de nou
la
vella habitació,
l'armari,
guarda
els records
en
paper vell
que
es va descolorin.
Les
veus es guarden
en
vestit de carbó
cosides
amb fil de cotó,
tapades amb cartró dur,
vestit
amb fina pell.
Dins
i caben a més,
llàgrimes
d'un no es va fer,
flors
seques,
un
petó
deixat
com si res.
la
punta d'una carícia,
el
regal dels teus ulls,
un
sospir a cau d'orella
que
el vent l'hi va dur.
Penso
tant en tu,
que
sembla
que
et veig tafanejant
davant
meu com si res passes.
Em
mires en el meu deliri
i
em preguntes
si
ens n' anem d' allí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada