En
l'ombra d'una nit incipient
es
retalla el perfil
d'una
escena esfereïdora.
Un
cos ajagut, inert,
agafat
per la força
de
la desesperació,
de
l'impotència,
per
les mans garrativades
de
l'altre cos.
Dos
germans,
un
de mort,
l'altre,
hi voldria estar.
Una
tarda de jocs,
de
rialles i de somriures,
una
tarda de joia,
com
cap tarda
en
molt de temps.
Dos
germans que es retroben.
Un
malentès que s'ha desfet.
La
sang torna a ser
més
forta que l'aigua.
Quina
greu equivocació!
L'aigua,
s'ha endut,
allò
que tots dos
s'estimaven
més.
Estar
tots dos junts.
El
joc s'ha tornat
inconsciència,
la
inconsciència remolí,
el
remolí angoixa,
l'angoixa
desesperació...
esgarrifança,
desolació,
cercar
el cos ofegat
del
germà petit,
fins
trobar-lo riu avall
enganxat
en un tronc caigut
que
no l'ha pogut salvar.
També
plorava.
Fora!
Fora d'aquí!
Deixeu-nos
sols!!!
El
crit ressona
en
la riba llunyana.
Sant
Joan s'ha cobrat
la
seva ració de carn.
Ni
els ocells piulen,
només
el sanglot
enfurismat
del gran,
com
un clam,
com
una execució,
li
va estripant
també
la carn.
Pensa
en la mare
que
ja deu venir
amb
el cor de dol,
i
el pit esmorteït.
El
riu,
antic
company de jocs,
s'ha
endut el petit,
s'ha
endut l'alegria,
s'ha
endut
el
color de la mirada
i
el so de la rialla.
La
casa restarà
morta,
la
mare, callada,
resant
per l'ànima
lliurada.
El
pare sense poder plorar,
sorrut,
amb
la gorra fins els ulls,
i
el bastó entre els punys.
no
fos que a la fi pogués
deslliurar
la fúria,
la
fúria que poc a poc
l'anirà
matant.
Li
han pres el petit,
la
flor de la carabassera,
el
somriure de la vellesa.
Jugant,
se n'ha anat,
jugant.
El
vell riu,
al
vell patró de llaguts,
li
ha tornat la juguesca,
ara
en sa vellesa,
en
pagament
de
les vides
que
va prendre
a
les aigües traïdores del riu,
li
pren la que més enyora,
la
que més estima,
la
que més el fereix.
Camina
el vell, vora el riu,
i
en un silenci
que
cruix,
el
maleeix.
I
des d'aleshores
cada
cop més,
les
aigües son mortes.
Els
peixos marxen,
els
arbres s'assequen,
la
gent li tira brossa,
runes
que no volen.
Les
barques deixen de passar-hi.
I
com el fill jove,
el
riu va morint.
Cada
vespre,
amb
pas lent,
baixa
el patró
a
veure l'efecte
de
la maledicció.
Però
el seu cor plora,
pel
riu que mor,
pel
fill que ja no tornarà,
per
la vida que marxa,,
per
al passat que no torna.
Un
dia, el vell, perdona,
l''anima
descansa,
i
per única i darrera vegada
el
vell patró, plora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada