Cau del plataner la darrera fulla

Cau del plataner la darrera fulla,

i el passeig en sa tardor freda

i plujosa s'amaga en la foscor

fins una propera primavera.

On queden els instants, aquells,

 dels jocs dels infants corrent,

saltant sobre les rajoles acolorides

que espien el riu passar

amb ses gotes brillants

en un viatge màgic vers la mar?

On queda el temps passat

en que jove i galana festejaves

amb un mon als teus peus?

D'ulls verds com l'om en fullejar,

galtes de robí i mirada riallera,

amb moviments daurats

com un mar de blat.

Oh! Qui la conegué

en sa dolça joventut

i fos per ella estimat, llegit o mirat.

Captivat per sa joia,

per sa veu en llegir

aquells pobres versos inspirats.

Si del bes dipositat

en mons llavis aimants

no nasqué el més gran amor,

dieu- me amic quan fou?

Més com la primavera esplendorosa,

també fugiren el càlid estiu

i la turmentosa tardor,

quedant a la fi un gebrat hivern,

d'eternes i fredes nits,

d'àlbers despullats

i quietes aigües del riu galant,

marcida l'herba de la ribera,

com les galtes de tant plorar.

Va marxar com l'oreneta o el falciot

el meu temps d'estimar.

Ara, resta esperar noves primaveres

per a vell amors.

Nous amors

per a vells ulls cansats de mirar.

I aniré de nou al vell passeig

company de soledats,

de silencis i muts mirars.

A aprendre com el jovent

comença a estimar,

entrelligant-se dits i cors,

mirades i promeses de futurs comuns.

De nou començaré

a viure dels records

i fer del moment present

el motor de l'esperança.

Viure mirant el futur proper.

Viure estimant el passat

que reviu cada jorn,

fent del temps un vers

i del vers un somriure...

encara que glaçat.