Omple
la pols
amb
sa vestimenta
de
colors morts,
la
pell blanca
dels
records,
i
on abans s'omplia
de
sons,
és
ara el mut silenci
qui
li canta els sons
de
les cordes, llargues, immòbils.
Mira
l'instrument
i
veu ombres,
el
torna a mirar
i
plora,
mentre
els dits
entre
espasmes
dansen
mil·límetres
en
l'aire
i
semblen que sonen
els
ofegats sons
del
records que no sonen.
No
és l'arpa
qui
dorm,
ni
el geni
que
no toca,
és
la flonja memòria,
que
no recorda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada