Em parles
de tot allò que tenim,
i ho fas
amb la inconsciència
subtil
dels infants
amb un mon
per descobrir.
Hi ho fas,
beneit sigui,
amb l'esclat
de mil petards seguits.
I mentre parles
i em recordes
tot allò mai finit,
em veig,
com el raser
de l'aigua
arribant lentament
al bassal infinit.
Recollint
de mil pluges esbargides
ja en el temps,
s'ha fet del nostre instant
un breu riu,
gota a gota.
Pinzellades
que un sol futur
anirà descolorint,
arribant només a,
un semblant blanc brut.
Sembla tot passat,
sembla tot oblit,
sembla tot foscor,
però en cada mot
hi resta la petita llum
de cada moment compartit,
de cada flaix viscut.
El regust d'un glop de vi.
http://fanalblau.blogspot.com/2016/01/petites-estones_2.html
Aquest poema també s'acaba amb el regust d'un glop de vi bo.
ResponElimina