Em dius que no,
que res no és,
que ja res no ha estat.
Em dius que el temps
de les carícies ja ha passat.
Em dius
que només resta amistat.
I jo responc: i un cor mort.
I una ànima ferida .
I milions de mots orfes.
I un mar de llàgrimes caient.
I un cos marcit.
I una amenaça
de silenci que m’ofega.
I un ahir
que algú ha dissolt
amb amargura.
Deixa’m regar
aquesta planta moribunda,
enyorada
pel seu futur
ple de dissort,
deixa’m estimar-la
una vida més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada