Hi ha històries que apareixen del no res

 

Hi ha històries que apareixen del no res

i es trenquen com el glaç primerenc,

sense esperar-se ni una ni l’altra situació

Assegut en una reunió amb dues companyes

per avançar feina, escoltàvem la radio,

la qual cosa ens relaxava del tedi de la tasca.

Poc abans d’acabar va sonar un tango.

M’agraden molt i m’està malament dir-ho, però el ballo bastant be,

sobretot, l’anomenat “apatxe”, amb girs i cossos penjats.

Ara m’agradaria poder ballar-lo, la meva amiga,

va dir que amb ella no hi comptés.

La nova, va respondre que a ella si que li agradaria.

Sense perdre ni un segon més,

li vaig agafar el braç i ens movem. Com si ho haguéssim fet tota la vida.

Notava la química que anava creixent entre nosaltres sense pensar-hi.

 Això si, mirant-nos als ulls amb separació de dos dits entre nosaltres,

gairebé a fregar dels llavis. Sembla una tonteria, però tot el ball resultà màgic.

I em vaig enamorar del moment sabent que mi més es repetiria.

La meva amiga ens va fer notar que ja s’havia acabat,

i tot i així no ens podíem separar.

Amb una disculpa, vam tornar a treballar.

Aquest estiu anàvem a ballar sardanes les nits

dels dimecres amb les respectives parelles.

A finals de juliol, una nit que tornàvem cap a casa, vivíem a prop,

nosaltres dos xarrant ens vam avançar a la resta del grup.

Va sortir el tema del tango, lo be que el ballava,

jo notava com l’electricitat anava creixent dins meu.

Tant és així que tal com estava el temps , em pensava que m’enduria un llamp.

Acabar de pensar això, i fa un xàfec de mil dimonis, ens va enganxar a mig carrer,  

als altres sota uns perxis, com casa meva estava a 50mts.

Vaig engegar a córrer, i ella em seguí.

En arribar a l’entrada teníem la roba enganxada a la pell.

Ella duia una brusa blanca molt fina i ara s’assemblava de cel·lofana.

Com si no dugués res més que els sostens i la falda arrapada al cos.

 Aquells visió, amb l’electricitat del tango, em va fer ser imprudent.

Li vaig besar els llavis molsuts mentreli aixecava la brusa cos amunt.

No vaig pensar en conseqüències ni en premis,

nomes en la necessitat de fer-ho. Va continuar el petó

i va fer el recíproc amb la meva roba.

Descorda els sostenidors i li besa els mugrons ,

acaronant la tersa pell dels pits. Ella em descordà els pantalons

i jo li baixava les calces, a pun de penetrar-la ,

vam sentir que s’apropaven veus, devien ser la resta de la colla.

Vam fer marxa enrere i arreglant la roba, sortíem quan ells arribaven.

Ens havia passat l’eternitat en una instants.

mai més ha volgut parlar del moment perdut.

La resta del temps va sermolt distant. A la fi van marxar.

Una història que va deixar de ser, sense començar.