En arribar al poble

 

En arribar al poble,

em va dir que allí no podríem jugar tant com ho havíem fet,

que allí estava lligada més curta i que al poble tenia una altra conducta.

Que el problema era el seu home, on volia fer de xicot lleuger de ciutat

i temptejava amb una neboda, per dir-ho finament.

On, m’he posat jo! Les primeres hores, van ser de coneixença de la família,

una casa gran del poble amb diners.

Em retroba amb el meu amic, fill de la cap i casal,

molt entusiasta per com havia tingut cura del seu petit.

Si ella sabés quin pocavergonya tenia entre faldes,

però qui no ho era una mica a la seva edat, i a més qui era jo per a retraure-li res.

Por la noche conoceras a mi novia, quiere agradecerte lo que has hecho por nosotros.

El que havia fet, només era deixar-li el nom per que enviés el correu amorós al promès,

perquè la meva amistançada tieta seva no volia que tingués relació amb ella

per ordre de la matriarca de sa germana.

Un rocambolesc mini drama de montescos i capuletos, sense tanta sang i més manxecs.

Unes abraçades i petons a la galta de la nois , repetidament agraïments per la meva tasca.

Entre aquestes havia rebut l’encàrrec de la tieta de fer-me a la neboda

a la qual el seu home rondava.

Ara havia de fer de “gigolo” per ella.

Poc després, me la presentà el meu amic, no m’estranyava la dèria del tiet,

la noia estava molt be.

La costum allí era anar a la gasolinera i demanar tantes rondes

de “botellines” de cervesa com membres hi havia  al grup.

I et regalaven una tapa amb cada ronda.

Al final de la primera nit ja em coneixien com el catalan o el francès,

perquè el català als que anaven a estudiar amb els capellans els hi semblava francès.

Perquè discutir per quatre dies que em quedaria.

Per no molestar l’amic emprenyant la seva parella, vaig estar més per la seva cosina,

que estudiava a Madrid i semblava que tenia més món, al menys que jo.

No era al poble que eren festes, sinó al del costat feien una romeria

i pel que es veu ho tenien molt ben muntat.

Al voltant de l’ermita hi havia una plaça de toros i pel camí de pujada

gairebé cinquanta parades de begudes i menjars

apart de les coses per a nens que també n’hi havia.

Les tendes per a dormir eren de l’exercit on hi cabien vora de vint persones,

cada tenda una colla.

El primer dia, la colla del meu amic va omplir combinat alcohòlics en garrafes de vidre

i per què estesin gelats hi van tirar cinquanta polos de gel de tots los gustos.

La tarda calorosa, la festa taurina repartida entre els toreros i les penyes,

el nostre anava a cavall, i va ser el que va tenir més trofeus,

a mi com a foraster, em van donar les dos orelles i la cua del brau,

que vaig portar cap a casa perquè la mare ho llances a la brossa de la pudor que feia.

Aquella nit, amb les garrafes buides

i amb el segell de ser la colla del triomfador de la corrida

a qui vam portar a espatlles donant voltes per la plaça

i per les afores fins arribar a la porta de l’ermita,

on era tradició que deixés el barret als peus de la verge.

Després va començar la festa, i vam començar ja mig pets tots.

El meu amic es distanciava amb la seva promesa,

jo anava com una pilota de la màquina del milió d’un costat cap a l’altre,

fins que em rescatà la cosina de l’amic i em va fer d’amfitriona.

De matinada li vaig deixar una jaqueta que duia

i a mi em van deixar un ponxo amb barret mexicà, per anant fent el tòtil.

Poc a poc les aigües van anant tranquil·litzant-se

i nosaltres vam tenir unes converses ben interesants,

comparatives del seu món d’opressió  i el meu de suposada llibertat.

Això de viatjat tot sol a ella no li haguessin deixat fer.

Vora les quatre o les cinc tothom anava a buscar un raser per a passar la nit,

i nosaltres no en teníem, per sort la fresca no era massa forta

i amb la jaqueta que li havia deixat, anava fent.

Asseguts sota una gran carrasca i amb una botella de combinat

que compartíem vam seguint parlant, poc després va comença a notar fresca

i per sor el ponxo que duia ens servia per escalfar-nos.

Mira per a on, si la cosa seguia pel que semblava podria complir l’ordre de la tieta.

Ens vam ajuntar sota la roba i vaig començar a cantar una cançó de Lluís Llach,

molt dolça, tant que entre la sensació de la cançó

i la beguda ens vam anar arraulint cada cop més,

després una de Serrat no recordo si Mediterraneo, o si teníem quinze anys o totes dues.

Estava a punt de caramel.

La mà sota la cintura, el cap en la meva clavícula, els llavis a tocar,

i es van tocar, primer una punta, per no atemorir-nos,

després descansant en tot el pes dels llavis.

Sota la roba les mans també buscaven treure a la llum algun premi.

Aquells pits principiants que volien ensenyar i aprendre, sobre tot aprendre,

i massa descuidada per notar que altres parts del seu cos estaven sent investigades.

No em sonava en res a la promiscua nena que havia dit la tieta

sobre la que estava amb el seu home.

Allí a vint metros des d’on estaven aturats els autos de xoc

la cosina de l’amic i jo vam aprofundir coneixences,

protegit pel material que m’havia donat la tieta que a vegades feia servir amb ella,

vam fer l’amor ni a vint-i-quatre hores de conèixer-nos.

Em va saber greu que fos un encàrrec, perquè m’agradava,

llàstima que marxaria aviat, perquè m’agradava

i en altra situació ho haguéssim pogut fer durar més.

No era lloc per fer floritures, però ho vam fer prou be, ella hi va posar moltes ganes

i jo vaig haver de gastar dos cartutxos reemplaçar-los.

Sortia el sol rere les muntanyes quan vam arribar a casa seva,

quan anava a entrar jo també, el meu amic marejat com una sopa em demanà

que acompanyes a la seva parella que ell no ho podia fer.

Vam anar caminant tot lo poc a poc que vaig poder, parlant ,

preguntant-li coses d’ella, com era que sortia amb ell, que tot i que érem amics,

ella era molt millor que ell, que la família no la volia,

tot des d’una vessant més amic d’ella que d’ell.

Plorant m’ho va reconèixer tot el que li deia, però que li agradava.

Em preguntà si on treballàvem li havia estat infidel?

Jo vaig pensar, cada dia, però no era la meva guerra.

Ella em demanà la resposta amb llàgrimes als ulls.

Clar i ras li preguntà, si realment volia la veritat?

Si! Va ser tant contundent, que fent-me una mica de pena li vaig dir que si,

ni quantes vegades ni amb quantes.

Ella duia un vestit ajustat, d’aquest de tubo que li ressaltava tot el cos,

se l’havia posat per a ell, i no li havia fet ni cas.

Jo havia estat el primer que li havia elogiat.

Amb llàgrimes i sanglotant al portal de casa seva se’m va abraçar

i mullà el ponxo, que fer en aquest cas?

Li agafà el cap entre les mans i li besà el front, els ulls, les galtes, els llavis,

el coll, poca cosa, el vestit portava coll de cigne.

Tornà a fer la ronda, i sabent com estava el coll em vaig aturar als llavis.

Seguint una pauta apresa immemorial, els braços i els dits cobraven vida al voltant del cos,

que un dèbil No! va interrompre per uns breus instants,

però que res més tard que aquests instants m’obligà a seguir el camí encetat.

Envalentit per aquest permís, aixeca l’estret vestit en direcció al cap, i li tragué.

Li besà la copa dels pits que li sortia dels sostens i cerca els petits herois

que s’hi amagaven dins. Ella els desbotonà i deixà caure a terra

perquè podés gaudir-los, cosa que vaig fer.

Però no era l’únic territori que volia conquerir aquella nit

i cercà el camí més ràpid per arribar-hi.

Fora calces i allí d’esquena a la paret del racó del portal,

com en altres ocasions feia amb la tia del seu company,

vam fusionar-nos per mitjà del meu penis i de la seva vulva.

Callant la seva exclamació amb un bes ben fort.

I gastant el darrer tub de làtex del que disposava.

Com a dona, la cosina m’havia agradat més, però ella hi havia posat molta passió,

per l’engany, per la necessitat, no ho se.

No vam repetir ni me la va mamar després,

de tot allò en va quedar una gestió postal que va durar dos anys,

on cada setmana ens dèiem com ens estimàvem tot i saber la impossibilitat que funcionés.

Va tallar amb el meu amic. Va buscar feina fora del poble,

però a mi m’escrivia des de casa seva,

per sobre d’aquell portal on li vaig descobrir que podríem haver estat fets l’un per l’altre.

En marxar del poble, vaig rebre una ràpida gratificació per part de la tieta,

a la cosina no la vaig tornar a veure més , ni a ella ni a la meva jaqueta

i jo em vaig endur dues orelles i una cua de toro.

Ah! I uns sostens i unes calces que vaig recollir d’un portal.

Els vaig guardar fins començar a sortir amb la que seria la meva dona.

De bossetes de làtex, curiosament no me’n vaig endur cap.

Moltes vegades enyoro aquell carallot ben pensant que vaig ser els darrers anys d’estudiar,

els de la mili i els primers de tornar.

Després tot l’encant , aquell encant es va perdre, per tenir-ne un altre, ni millor ni pitjor,

diferent, però més tranquil.