Deixes la mà
sobre els meus dits
just abans de marxar.
Gires el cap
i amb silenci,
em fas partícip
d’un òscul
del qual en sóc
el marmessor.
És part de l’herència
que rebré
abans de partir.
Em eixes marxar,
sense cap promesa
de retorn,
sense paraules
de continuïtat.
Tot és un xic massa fred,
com si jo ja no fos
aquell a qui tant
deies estimar.
Em dons la meva part
de la recompensa
per haver-te estimat,
com mai ho havia fet.
I amb un silenci pesant
emprenc pas a pas
el camí del defenestrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada