mancat de la fèrtil pluja
dels teus petons,
moren musties
les darreres flors
dels vells records,
i els pètals dels teus versos,
fetes paraules
volen amb l’aire sec
que de tant bufar
va eixugant les exímies reserves
d’aquell ahir ric de tu.
Erm queda el cos,
erma la memòria,
desert d’absència feta silenci,
tant lluny d’aquells crits muts
de boca a boca,
desfet el paisatge del teu cos,
s’obre un etern desert
de fosca i freda nit.
http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/03/en-los-paisajes-de-tu-cuerpo.html
I aquest ahir que quedarà escrit en poemes
ResponEliminasobre els pètals secs, entre aromes aturats,
com en els nostres cors que un dia s’estimaren
humits i lliures bategant esvalotats...
aquest ahir, me l’enduré amb els meus records,
jugant amb els meus cabells cada cop més blancs,
acaronant l’aridesa dels meus racons,
revivint jocs entremaliats entre els llençols,
cercant assedegada la llum dels teus ulls,
bevent-me el desig de sentir les teves mans
perdre’s en els camins menys planers del meu cos...
perquè m’has deixat tan amerada de tu
que si no puc tenir almenys el teu record
moriré com un pètal sec que el vent s’enduu
al silenci erm, on la solitud m’ha clos.