Em deix volar els mots en un ball incert

Em deix volar els mots en un ball incert,
sense més pes que el seu mateix vol,
sense més voler que el seu pes inert
farcit només del miratge d'un pobre sol.

No se si és bo,
conèixer més un pobre absent,
amagat rere mots
que voleien eteris amb imatges
de poemes canviants,
no sóc més clar que la foscor
ni més present que el silenci,
vell com el temps,
canós com la neu bruta
d'un hivern ja passat,
enamorat dels mots
que com de les flors emanen l'olor
i en la fragància, són subtils,
qui sap si... millor així no sóc jo,
si no, si vols veure'm com sóc.

Puc ser ardent amb els mots,
valent amb els silencis,
dolç amb les carícies,
però sobre tot,
sóc un amic absent,
gelós de la boira que m'envolta,
callat escolto els teus mots
i si vols... responc.
Parla i escoltaré la brisa
que flueixi
i faré del seu xiular
la melodia del mot callat,
amb veu de silenci rimat.
Caminaré amb gaiata ferma
per camins desconeguts
i si et trobo farem camí plegats,
però qui sap si... és un mot
o un silenci escoltant,
el regal que tu vols.