M’aculls amb nom de matinada verge,
massa jove pel meu insaciable
desig d’estimar.
Em mires amb la reverència
que t’ensenyen els meus anys
i suposes del meu coneixement,
escoltes els meus mots
i potser desitges sense sospitar
uns petons
que no et puc donar.
Ets dona,
ja ho se
i estimar-te no és dolent ni delicte,
però més enllà del miratge del moment,
t’he de permetre un futur sense sotracs.
Faríem l’amor com mai l’he fet
i m’ensenyaries coses que mai he après.
Massa jove pels meus desenganys,
massa jove pels meus afanys,
massa jove pels meus somnis d’immortalitat.
Tendre el cor
per la golafreria d’un jove caduc,
d’un vell canós,
d’un poeta esgarrifós
enamorat de la luxúria
que li permet la ironia
del temps passat.
M’aculls amb nom de verge
en matinada fresca,
llençols al vol
i fragància de romer florit,
em vols pel que veus i no saps,
pel que saps i no creus,
pel barret trufat d’il•lusions enceses
i petons mig desitjats,
em veus com creus,
i no saps com sóc,
em vols com jo mai podré voler,
i em dol no poder-ho fer.
M’aculls amb nom de matinada verge,
i jo et deix en un mar de plors.
Jo tan sols vull veure uns ulls
ResponEliminaque s’amaguen en la boira
que forma un vel fosc i espès,
com cavaller misteriós,
intrigant i esmunyedís
que el temps ha fet ser com és.
Ara tens por, bell cavaller,
que la pell de les meves mans
que suposes jove i innocent,
no paeixi el pas que els anys
ha deixat a la teva pell.
I dius que jo ploraré més?
Ai...home de cor ardent,
ai...nen de tendre mirar,
no veus que els teus ulls porucs
de parpelleig passatger,
atemorits i insegurs
ja no em podran estimar
per la por a ser descoberts.
Què hi guanyes? què hi perds?
Si jo se que tu ets aquí
espiant rere el teló
i tremolen els teus dits
i et bategue fort el cor
amb les paraules que et dic...
amb les paraules d’amor...
si jo se que per les nits
quan la llum et deixa sol
mors lentament pels meus ulls
imaginant els meus petons
i els meus llavis i els meus dits
fonent, roents, el teu cos...
si jo se que el teu somiar
és el desig del meu nom,
si jo se que el viure teu
mor si no em pots estimar...
diga’m poruc cavaller
si el teu alè tremolós
no s’esvera quan et dic,
embolcallada en el meu llit,
que et vull sentir més a prop...
no és veritat que el teu desig
sobre la lluna creixent
mirant a sota els meus ulls
que dormen somiant els teus,
no expandeix el teu neguit
i l’enlaira cap al cel?
Ai! el meu bell cavaller,
esparverat i atemorit
si et treus la por i ets sincer
sense cuirassa al teu pit,
diga’m mirant-me al ulls
sense el tel fosc de la nit...
creus que jo ploraré més?