l’esperança de veure’t.
Em senyales amb so d’ocells
la dringadissa dels teus versos.
Em parles del vent
recordant la bellugadissa
del nostre alè.
Netejaré amb petons
el contorn d’aquest cor adolorit,
alhora que els mots
es facin flors
per omplir de verd
el buit dels teus ulls.
Llavors canviaré els mots
dels meus versos i...
Et diria de quin color
són les parets
dels meus ulls,
si pogués dir-te
el color del teu somriure.
Et podria dir quin regust
tinc a la boca,
si pogués dir-te
el gust dels teus llavis.
Et podria dir la força del vent
si el galop del cor es deixés atrapar.
Et podria dir l’abast del món
si el món restes a la teva abraçada.
http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/06/de-quin-color-es-la-teva-absencia.html
Ara veig un cel obert
ResponEliminaal cap damunt de l'esperança
d'on plouen els teus bells mots,
d'on vessen del cel,paraules
que hidraten el meu dolor,
i em fan trontollar l'ànima.
Ara veig un cel obert
que regue les meves mans
de petons cercant destí,
que dibuixen als meus llavis
la dolçor del teu alè
com un arc de Sant Martí.
Ara veig un cel obert
d'on cauen llàgrimes de llum
com pluja verge d'uns mots
arrossegats pel vent dels teus ulls.
Ara veig el meu cor obert,
tinc por, que es deixi abduir...
PD: No sabia que hi hagués una versió en català de la casa del sol naixent.M'ha encantat.
Una abraçada.