són les parets
dels meus ulls,
si pogués dir-te
el color de la tristesa.
Et podria dir quin regust
tinc a la boca,
si pogués dir-te
el gust de la pena.
Però tot s’ha compassat
a l’univers de l’oblit
quan rellegeixo
la poesia dels teus llibres,
i miro els llocs
on va ser veritat
per uns versos perduts
en una ànima ferida.
Verí d’absència.
Verí de retorn.
Laxitud del temps que fuig,
del temps fugit,
dels versos esquerdats
en el racó de l’oblit no desitjat.
De versos destriats en mots,
austers,
únics,
solitaris,
de vegades muts,
de vegades molls,
de vegades transparents,
tant transparents... com tu.
http://sirens-sea.blogspot.com/2011/06/un-comienzo-es-un-comienzo.html
Et diria de quin color és la teva absència
ResponEliminasi les llàgrimes no fossin transparents...
el blau del cel ja no és tan blau si no el miren els teus ulls,
ni el ocre al prat és tan bonic sense el ball dels teus cabells,
Escoltes l'esbufec del vent?
ja no se sent ,s'ha quedat mut,
ja res respira, tot és inert,
tot és opac, res no té llum.
I la tristor que duc al cor
pinta de fosc tot el que és viu,
i prego al cel que ploguin flors que omplin el buit dels meus ulls verds
però no plou res...tan sols els mots que ara la meva mà t'escriu,
que amb la feblesa del final
va dessagnant el darrer vers:
Sense tu, tot és tan fosc...