en les hores perdudes,
allí al cau
on he viscut
esperant mots
que no arriben,
paraules que no pesen
l’alè que les porta.
No em cridis
amb sons d’engany,
allí on dugué
el cor a la mà,
imaginant-te
amb mil vestits d’amants
que tu volies imaginaries
i jo m’imaginava
que eren tu canviant.
No allarguis
calvaris de silenci,
allí on demano versos i petons,
si no has estat
en equinoccis perduts,
esperaré els darrers solsticis
per fer de la desesperació
cercle inacabable.
Puc llegir al vent
els meus poemes
i esperar només el seu ressò
retornant-me sense la companyia
de la teva veu.
Puc cantar cançons galanes
i enamorar cors de donzelles,
més sap el teu
que són per a ell
els sons dels meus càntics.
I tot i així em resta pensar
que siguis feliç en la fugida
i on hagués hagut amant
quedi amic, silent i oblidat.
no busco, no cerco
ResponEliminabells mots
que no m’arriben
que no han nascut
sota la llum del meu sol
s’engalanen de tenebres
i es vesteixen d’ombres
emeten paraules sense pes
sense color
... el seu so fereix
el seu ressò rellisca
en un silenci de crits
deixa que el vent llegeixi
els teus poemes
et durà el record
d’un temps de primavera
deixa que la pluja
renti l’horitzó desdibuixat
que el matí de qualsevol demà
enlluerni de nou
els teus ulls
els meus ulls
...
la mà segueix estesa
cercant la teva...