Pentina la gespa

Pentina la gespa
les puntes cap al cel,
mentre els arbres
li regalen una catifa de fulles
amb colors de tardor,
Les cadires vestides
amb tela blanc de núvia
esperen els convidats,
mentrestant les columnes arbrades
de la improvisada capella
farcides de voltes vegetals
esperen repartir nous regals
en acabar la promesa esperada.
Ben mudats els infants
amb vestits de gala
estrenen sabates
que les herbes pinten de verd,
mentre la resta desglaça
instants amb converses,
petons i rialles de festa gran.
S’apropen els nuvis
amb el fill entre mans,
sa joia s’estén al voltant.
Es casen uns amics,
tenen molt camí pel davant...

He farcit de mots el matalàs

He farcit de mots el matalàs
on reposen els meus somnis
esperant la nit
que els llegiràs ben a la meva vora,
on l’alè de tots dos
en sembli un de sol.
L’han conviscut altres cossos,
per a tu quimeres del meu cor
i per a mi miratges
que em reflectien la teva absència.
Visites que es feien fum
amb les primeres carícies,
amb els inicials petons,
i entre les volutes efímeres,
entre cada sospir,
em deia el cor
que els teus ulls no hi eren
i el teu cos em fugia
entre els dits.
Somnis per a tu,
novel•les de passió fugaç per a mi
en un seguit de des encontres
que rodolen carrer avall
persistents en el seu davallar,
des encontres a la fi
a cau d’orella.
Seguiré farcint entre mots i mots
infidelitats d’absències
el racó on amb delit t’espero,
recordant quan el teu cos no era fum
i els meus dits ballaven alegres en ell.

Crida’m mots en silenci

Crida’m mots en silenci
mentre en la distància
m’acarones,
deixa’m ben a la teva vora,
tant com la lluna
n’és de l’ombra..
Fes del meu sense sentit
l’ànima del teu caminar,
i descansa amb mi
la pesada carga d’estimar
que deixes cada nit
entre el cubell dels braços.
Fes-me petons
com les gotes de la pluja
en caure tendrament
en un plugim de primavera,
fins estimar-me
amb la força esfereïdora
d’una tempesta de tardor
que encega amb riuades
les rambles
que troba en el seu pas
fins arribar al seu destí.
Vull ser amb tu
la resposta a la promesa pretèrita
que sempre serà viva,
la llum minvant de les ninetes,
l’alè que t’acompanya
fins el darrer mirall,
l’aixopluc de les parpelles,
l’abraçada més càlida, ...

Ressona la tenora

Ressona la tenora
en el pla de l’ermita
dansen les ànimes
amb muda de mans
que s’enllacen
mentre els peus picotegen
entre els darrers tolls
d’una pluja matinera.
En el racó de la foguera,
cuita la sardina,
l’all i la tomata,
li fa la clotxa
l’ullet al vi
vestit de porró engalanat
mentre les olives negres,
maurades elles,
comenten la gràcia
del ball de la nena enrinxolada.
Aixequen els braços
els dansaires als llargs,
la veu d’un poble que sap ballar
contant pas a pas els punts
d’un llarg caminar.
Baixen fent pinya
quan el punt és curt,
sense deixar-se anar,
fan via,
sense la rotllana aturar.
Enceta de nou
el camí el contrapunt,
tornar a començar.
Ressona la tenora
en el pla de l’ermita
dansen les ànimes
amb muda de mans
que es premen ben fort
mirant endavant.

Nia l’esperança en un niu buit

Nia l’esperança en un niu buit
i la branca la brandeja
amb el vent d’una tardor
primerenca,
mentre cauen dins
les gotes inicials
de la fina pluja
que la banya tota nua.
Nia l’esperança en un niu buit
amb la galivança
que algú la vulgui bressolar
entre uns braços
de plomes coberts
un proper estiu
no gaire llunyà.
Nia l’esperança en un niu buit
amb el coratge d’aguantar
fins que de nou arribis
a la llar d’on vas fugir.

Va pintant el parral

Va pintant el parral
les fulles de colors,
ja ve la tardor!
Queden penjats
entre les branques altives
restes del raïm pansit
que les abelles
han menjat tot l’estiu,
també pansit.
De tant en tant,
fulles cauen preparant el llit
caient al terra humit.
Corren desesperades
les darreres formigues recollint
dels grans buits,
la pell resseca
i la llavor abandonada.
S’atansa el temps de l’abric
i del cel plomís,
del carrer solitari
i de la tarda curta,
torna de nou el temps
d’escoltar-te
amb veu de vent,
recitar els poemes verges
i coure’ls amb brou de silenci,
sucós,
prou calent,
que entri be,
com sempre...
I si de cas fitaré
finestra enllà
per si arriben de nou
coloms amb els teus mots.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/09/visperas-de-otono.html

Cercant una raó

 

Cercant una raó

per a sobreviure

al seu propi món.

Excusant-se

en els fets

que el mantenen

a dalt.

Troba que no és res,

ni amb el que fa,

ni amb que sent.

Sap que rere

ot el que fa i és

hi ha una raó

ben diferent.

Allunyada

del que és.