I mansa la mar et durà lluny

I mansa la mar et durà lluny,
en un viatge etern
de nits i boires,
de sol i pluges,
de tants companys invisibles
com has tingut,
de tantes absències
que has versat.
Deslligues ancores
i desfàs amarratges,
sense adonar-te’n
els cors que sagnen
i els versos orfes
que naixeran quan marxis,
les ones rebels
que batallaran
penya-segats immòbils,
com guardians
d’un escrit quotidià.
Te’n vas en un camí rodo
que qui sap si...
et durà de nou
fins una nova resurrecció
entre els mots guardats.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/08/como-vine-me-voy.html