Deia les paraules a l’aire
perquè ningú les escoltes,
omplí llibretes de versos i poemes
que em retrataven a mi i al meu silenci.
A mi i a les meves ferides.
Tinc fulls tacats de salabror
ara resseca que fa onejar
el full sota la resta de pàgines.
I amb l’edat el silenci m’ha deixat més sol.
Les ferides no s’acaben de curar,
les llàgrimes ja no cauen essent
ja absent dels ulls.
Creix només el nombre de fulls esborronats
amb les paraules
que m’he dictat en tot aquest temps.
No n’he volgut rellegir cap vegada més,
no queden gotes en els ulls secs
per reviure aquells patiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada