Em crides des de tant lluny
que el so del teu crit de desig
sembla apagat.
Se que mires les meves paraules
i que aleshores calles,
però és el silenci dels teus mots,
el que fa que senti els crits
dels pensaments
que em llences en les hores de vigília,
quan tu tens la lluna de companya
i a mi el sol m'escalfa esperant
el teu cos al meu costat.
Quan deixaràs de lluitar
amb el teu propi silenci?
Quan deixaràs,
que les mans deixen d'estar
albirant l'aire que ens separa
i ajuntar els dits amb la pell
que desitgen?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada