S’avorreix el vell amb la cendra als dits

 

S’avorreix el vell amb la cendra als dits

del temps cremat mirant de fer

i que s’escapa sense voler.

S’avorreix el camí dels passos

que mai venen i que sempre

desapareixen per no tornar.

S’avorreix el núvol lliscant la pluja cap avall,

sense veure on cauran les gotes que ha deixat.

Però crec, que mai qui escriu s’avorreix,

perquè sense ser versos els seus mots,

hi posa l’ànima i ho lliura al vent.

Deix el riu marxar l’aigua fins la mar,

i sembla que s’avorreix.

Venen els records punxant temps

de memòria perduda,

i que els recorda sembla que s’avorreix.

Qui mira la mar onejant veles i pals,

com si saltironant sobre les ones s’avorrís.

Més la vida te un instant que s’avorreix,

i és el principi de la creació,

el principi de la mateixa vida.

Potser si que m’avorreix escriure,

mentre no avorreixi a qui llegeix...