Com la vida que miro enrere,
ja res queda del que vaig ser.
Com aquelles llavors
que l’aire de l’estiu
voleia terres enllà.
Cadascun dels meus fets
ha sortit de mi
i no se on haurà anat a parar.
Miro enrere
i ja no veig el que vaig fer.
Miro al davant
i podria ser de nou
una llavor a punt de ser bufada
per un vent que no controlo
i que escamparà el jo
que seré més enllà de mi mateix.
Bufarà de nou a cada instant el vent
i m’escamparà a mi
i el que sóc,
sense saber mai
on aniré a parar.
Només em quedarà
el breu plaer de volar,
si més no...
Un destí molt poètic i incert... !.
ResponEliminaFelicitats, salut ! : )
El breu plaer de volar ja em sembla ben bonic…
ResponEliminaÉs un poem profund i un mica trist.
Moltes gràcies per la teva participació!
A veces la mirada nos lleva a un lugar sin retorno donde vuela la imaginación. Precioso.
ResponEliminaUn abrazo
Lindos questionamentos em tua poesia !
ResponEliminaGostei do final!
abraços, chica