Juga al vent amb la vela blanca
d’una barca varada
en una platja sota el castell
que em tapa el cel.
M’alço a l’aire.
M’estiro al vent,
trenco el silenci
que no hi és.
Però juganer,
no baixo la vela,
no miro al cel,
no trepitjo la sorra,
no em deixo acomiadar.
Vindràs
quan el sol s’amagui
i em voldràs abraçar.
Parlarem d’estels,
dels estels del teu mirar.
L’espatlla et deixarà descansar,
mentre volin els somnis
de dos ments
que volen junts somiar.
La blanca vela,
espurna de nit encesa,
reflex de lluna
que sap...
que ens volem estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada