De tornada
de l’estona
en el parc
restem callats.
Em tornes
a agafar la mà,
tendrament
i m’expliques
el teu perquè.
N’estàs
però no pots,
segur que jo també
i tampoc puc.
Però serà
el nostre secret
i serà el secret
més bonic
i més difícil
de guardar.
Quan em vegis
i pensis en mi,
sabràs
que jo també
penso amb tu
i potser
si m’ha atreveixo
t’enviaré
per l’aire l’alè
d’un petó
que mai podràs
reclamar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada