Avança silent com el temps,
sense adonar-te’n.
Sempre lluent,
assenyalant amunt i avall,
repta i descendeix,
s’aferra al forat concedit,
a l’espai despistat,
per amagar o protegir
els nostres fets descuidats.
Aquella porta que vam tancar
ara ja no sabem perquè,
aquella finestra
que no vam voler obrir,
la paret que ens separava
potser dels somnis.
Allí està ella per recordar-nos
els nostres oblits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada