Mirant el sol ponent
recordà el dia
de l’adéu intermitent.
Sota l’ombra del jorn que marxà,
van creixent les lletres
de capa blanca,
posades en escala
de llistons desiguals.
De grans volen ser versos,
de vells poemes inoblidables.
D’aquells que es reciten
a cau d’orella,
amb els llavis febrils d’amor.
Sonen els seus ressons
en les darreres gotes de color
amb l’abric de núvols
que volen plorar i encara no poden,
no poden escoltar els mots
que neixen a l’ombra
del jorn que marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada